Posar ales al teatre

Als 60 anys sento que és hora de tornar als orígens.

Quan era adolescent vaig conèixer el teatre al carrer, el teatre proper, aquell que no necessita distàncies ni grans artificis perquè una història arribi al cor d’algú. Un teatre que no necessiti ser beneït per la capital.

Amb els anys he tingut la sort de fer una llarga trajectòria com a actor i director teatral, actor de televisió o gestor cultural. He conegut escenaris, platós, teatres, equips tècnics, personatges i moltes maneres d’explicar històries. Tot això forma part del meu camí i ho duc amb mi. Però sempre he estat un esperit lliure, i això m’ha portat coses bones i coses no tan bones.

Vull fer un teatre on el públic sigui a tocar. On pugui sentir la seva respiració i ells puguin escoltar la meva, veure’ls els ulls, compartir el silenci i notar aquell instant preciós en què actor i espectador deixen de ser dues coses separades i passen a formar part d’una mateixa història.

Vull projectes petits, vius, propers. Perquè crec que aquest és l’autèntic esperit del teatre com a acte en comunió. Per això vull que el meu teatre tingui ales per volar i rodes per fer camins petits i perduts.

No sé si això és tornar als orígens o començar de nou. Potser és totes dues coses. El que sé és que, després de tants anys de teatre, encara tinc ganes de jugar, d’explicar, d’emocionar-me i de trobar-me amb el públic cara a cara, com aquell primer dia en aquella primera plaça.

Els temps han canviat, però el meu somni no. Ara vull un teatre que càpiga en una maleta, en una furgoneta o, si cal, simplement en les mans i en la veu d’un actor.

El teatre que vaig descobrir de jove em va ensenyar que l’escenari no és un lloc: és l’espai que apareix quan algú explica una història i algú altre decideix escoltar-la.

I aquesta és la meva voluntat: continuar fent teatre. Però fer-lo més a prop. Molt més a prop. Ser teatralment lliure. Perquè mentre hi hagi algú disposat a escoltar, jo hi vull plantar un escenari.